martes, 19 de febrero de 2019

Entrevistada

Ha sido extraño pasar en poco tiempo de sujeta entrevistadora a objeta entrevistada... Aquí tenéis el resultado de ayer en la Radio de Premià de Mar. Un lujo el rato de conversación ahí con Carme Hernández y Lola Busquets, donde hablé de La piel de Irlanda, de Un mar de Premià, y alguna que otra lectura. A partir del minuto 27 podréis oírme...


domingo, 27 de enero de 2019

Lleida blues

                                                                  Fotografía: Julien Plaquet

Avui he tornat a Lleida i al carrer Rovira Roure cantonada Passeig de Ronda. Hem parat el cotxe davant del que va ser casa vostra. Ells tres s'han quedat a dins, mentre jo sortia sola. (Estem bé, ens diries ara que ja en sabem, ja, i que com voltem, i què gran i maca està la gran, què graciosa i especial la petita.) Feia un vent molt fort, que m'ha agafat tan d'imprevist com la impressió que he tingut en trobar-me a la cantonada. L'entrada al bloc de pisos. Els balcons buits. La pastisseria de tota la vida, ara modernitzada. El pas de peatons que portava cap al quiosc. La corva que dibuixa la ruta que faríem sempre, invariablement la mateixa. Tot el passat tornava en un instant amb una intensitat que no havia previst. Com si ahir mateix tu ens diguessis adéu amb una mà tímida des de la finestra, per por de refredar-te, i nosaltres sortíssim tots junts a fer "el tomb".

Caminant a poc a poc, les mans a les butxaques, el cel emboirat i ja enfosquint. Cada portal, cada aparador. He repetit tant aquella seqüència, com travessàvem aquells carrers, fins creuar Cavallers i descendre cap al carrer Major, que ens portaria a la plaça, a les paradetes de Nadal. Ens deixaríem enlluernar per quatre aparadors, entraríem a veure algun pessebre i després aniríem voltant fins que jo perdria el sentit de la orientació, la Seu Vella com un baluart inaccessible que sempre es va deixant a una banda. El padrí aturant-se de tant en tant però sense parar mai del tot ni deixar d'explicar anècdotes, i jo al darrere, un xic cansada, volent tornar enrere i alhora incapaç de no seguir-los a tots sempre, fins al final, la volta sencera. Després el padrí ja va deixar d'acompanyar-nos i érem nosaltres, a vegades també algun oncle, érem nosaltres però no només nosaltres, com si arrosseguéssim l'estela de la família sencera, com si tu ens acompanyessis en el camí tot i que ens esperessis a casa. Més endavant ja no hi eres allà, havies deixat el pis de Lleida, però les vegades que havíem tornat repetíem aquell itinerari encara, mentre tot anava canviant, mentre Lleida anava canviant, i ni tan sols tu ens esperaves a casa. Però encara ens esperava la casa. Aquell sofà verd esmeralda i aquell armari color borgonya que feia una sensació tan acollidora com dolçament soporífera. El passadís inacabable. El despatx herència d'aquell oncle capellà de fusta treballada, el tapís que em suggeria paradissos llunyans. Mirar des del balcó a aquell horitzó tancat. Però sentir-se a casa. Dormir profundament entre els llençols de flors blaves. Anar a Lleida era entrar en un altre ritme, un compàs del temps molt lent, fet de petits rituals i inacabables observacions minúscules. Però jo m'hi trobava bé. Allà no calia pensar. Sabíem on aniríem, què menjaríem. Hi hauria espais, intersticis per al silenci. I entre un interstici i un altre, la repetició, un horitzó tan previsible, com un llac on banyar-se que no canviaria mai.

Però avui he tornat a Rovira Roure mentre el vent em bufava fort a la cara i una ràfega de buit m'ha fet mal. Ja no hi ets. Ja no hi ha ningú allà, i ni tan sols la teva espera ens acompanya, impacient perquè t'expliquem històries. El pis com el coneixíem ja no existeix tampoc i ja s'ha esvaït la clau d'entrada. Miro el carrer desert, mentre el vent udola, i donaria el que fos per tornar-ho a repetir tot exactament com va ser un cop més, una vegada més.

Potser per això, penso avui, sempre he tingut tanta necessitat de variació en la meva vida adulta: variar de recorreguts, anar sempre per carrer diferents, menjar a diferents hores, variar de destí de vacances, conèixer nous amics, ampliar permanentment la vida en cercles concèntrics. Serà perquè la dosi de permanència ja la vaig conèixer una vegada, i la porto a sobre? O potser perquè fa massa mal la consciència d'allò que ja no es pot seguir repetint, que cal deixar definitivament enrere?
De la nostra vida d'ara, quantes de les coses caldrà deixar enrere i les nostres filles recordaran amb nostàlgia?, m'he preguntat després. Caldria viure com a nòmades, sense espais fixos, perquè els records no facin mal? O són precisament els espais que ens fan persones, que ens assenyalen les dimensions d'allò que hem estimat i estimem? 

La cantonada Rovira Roure m'ha semblat desolada avui que ni ets tu ni hi és el pis des d'on sempre ens esperaves. Queda el record. Queda Lleida. Queda la imatge de la Seu a la llunyania, el perfil esperançador que vèiem del cotxe ens prometia "ja arribem" cada vegada i que es manté estàtic, fins i tot amillorat, digne. Lleida sempre estarà oberta a convidar-me a parlar amb mi mateixa en veu baixa. Espero que també podré seguir parlant-te a tu en veu baixa, en nits com aquestes. I confio que durant molt de temps encara podré seguir parlant de Lleida, de la vida sencera, amb els que per aquí seguim voltant encara.

martes, 25 de diciembre de 2018

La piel de Irlanda, de Isabel Verdú



Por fin puedo presentaros a mi criatura literaria: La piel de Irlanda, que forma parte del catálogo de Verbum y se puede comprar online o solicitar en librerías.

Ha sido un trabajo de muchos años y mucho esfuerzo, pero por mi parte ya lo doy por acabado. He llegado a donde había que llegar, ni más ni menos. Ahora Amalia está a vuestra disposición, si queréis acompañarla en su viaje. La criatura ya es vuestra y no mía. Eso sí, si viajáis con ella, estaré encantada de recibir noticias sobre vuestra aventura.

Os hago un pequeño espoiler del principio de la novela:

Apenas han pasado unos meses de todo ello, pero juraría que aquella persona no era yo, sino otra persona u otra vida. Si algo recuerdo es la sensación permanente de no estar en el sitio ni en la hora adecuados. Que todo esto se detenga, ojalá no sea sino una novela, me decía a menudo, corazón al galope. Pero el caos invadía la trama, los personajes carecían de una jerarquía clara, y todo parecía agitado, difícil, oscuro. 

Aquel mismo día había empezado como siempre en la oficina: unas horas de trabajo sosegador a primera hora, esta vez corrigiendo traducciones para l’Ajuntament de Barcelona en vistas al próximo Sant Jordi. Pero, avanzando la mañana, todo comenzaba a complicarse con los exabruptos de unos que se sentían explotados, otros que relataban las últimas discusiones con sus hijos adolescentes, hasta que el trabajo se iba alargando como un chicle sin sabor y se iba haciendo cada vez más ingobernable y tedioso. Callaos todos, pensaba, ya solo deseo dejar de oíros cuanto antes, acabar e irme. Pero los acontecimientos se abalanzaban hacia mí como si no me fuera posible elegir, como si un tanque corriera precipitadamente a mi encuentro y no me quedara otra opción que doblegarme.

¡Buen viaje hacia otra piel, la piel de Irlanda!

jueves, 20 de diciembre de 2018

"Ellos", de Francine du Plexis Gray

Hoy he publicado en el Heraldo esta reseña sobre una lectura que me ha resultado apasionante. ¡Os la recomiendo!


lunes, 10 de diciembre de 2018

De infancias, maternidades y deseos

Nuevo artículo que os presento: hoy en la Revista de Letras ha aparecido este texto mío sobre "La primera mano que sostuvo la mía" de la irlandesa Maggie O'Farrell, novela que os recomiendo mucho.


Comienza así:

Si un libro consigue sumergirnos en las aguas profundas de la maternidad y la primera infancia, sin por ello obviar las complejidades de la vida en pareja y de la vocación artística, ese es el libro de Maggie O’FarrellLa primera mano que sostuvo la mía.

http://revistadeletras.net/ofarrell-el-abismo-de-la-maternidad-y-el-deseo/



jueves, 22 de noviembre de 2018

Vila-Matas impone su suerte (segunda edición)

Hoy en el Heraldo he publicado este artículo sobre la segunda edición de la maravillosa antología de artículos de Vila-Matas. Y el propio escritor ha querido hacerla figurar en su blog aquí.

sábado, 17 de noviembre de 2018

Mi primera entrevista: Joan Garcia-del-Muro Solans

Aquí os presento mi primera entrevista, como mi primera colonia chispas. Ha sido un reto y un placer poder entrevistar al filósofo Joan Garcia-del-Muro Solans


La encontraréis completa en la revista KOPEK, aquí:

Goodbye veritat (editorial Pagès) és el darrer assaig de Joan Garcia del Muro (Lleida, 1961), un llibre davant el qual és difícil restar indiferent i que convida al debat. Per sort nostra, hem tingut l’oportunitat d’assistir a la presentació del llibre i posteriorment hem pogut conversar amb l’autor per desgranar algunes de les qüestions que ens han semblat més suggestives.
Si un tret caracteritza Joan Garcia del Muro és la modèstia existencial, unida a la generositat intel·lectual. Així doncs, més que com a filòsof s’autoqualifica com a “professor”; diu que escriu sobretot pensant en els alumnes, i es refereix a la seva obra filosòfica com a “llibrets” “que giren sempre entorn del mateix”. Ara bé, a banda d’exercir la docència a l’Institut Obert de Catalunya i a la Universitat Ramon Llull, ha publicat més d’una desena d’assaigs, molts dels quals sobre la contemporaneïtat, i ha guanyat vuit premis; els darrers, el Premi Joan Fuster d’assaig 2016 per Soldats del no-res i el Premi Josep Vallverdú 2017 per Goodbye, veritat. Amb el posat de qui dubta i escolta sempre abans d’afirmar res categòricament, la seva actitud vital i intel·lectual sembla nodrir-se del llegat de Sòcrates quan deia que “la veritable saviesa està en reconèixer la pròpia ignorància”. No és casual que, precisament, l’interès dels seus llibres rau no només en la qualitat de la documentació i la discussió filosòfica, sinó en la seva capacitat d’apel·lar el lector i convidar-lo a llegir l’actualitat amb un prisma de reflexió crítica.