Avui he tornat a Lleida i al carrer Rovira Roure cantonada Passeig de Ronda. Hem parat el cotxe davant del que va ser casa vostra. Ells tres s'han quedat a dins, mentre jo sortia sola. (Estem bé, ens diries ara que ja en sabem, ja, i que com voltem, i què gran i maca està la gran, què graciosa i especial la petita.) Feia un vent molt fort, que m'ha agafat tan d'imprevist com la impressió que he tingut en trobar-me a la cantonada. L'entrada al bloc de pisos. Els balcons buits. La pastisseria de tota la vida, ara modernitzada. El pas de peatons que portava cap al quiosc. La corva que dibuixa la ruta que faríem sempre, invariablement la mateixa. Tot el passat tornava en un instant amb una intensitat que no havia previst. Com si ahir mateix tu ens diguessis adéu amb una mà tímida des de la finestra, per por de refredar-te, i nosaltres sortíssim tots junts a fer "el tomb".
Caminant a poc a poc, les mans a les butxaques, el cel emboirat i ja enfosquint. Cada portal, cada aparador. He repetit tant aquella seqüència, com travessàvem aquells carrers, fins creuar Cavallers i descendre cap al carrer Major, que ens portaria a la plaça, a les paradetes de Nadal. Ens deixaríem enlluernar per quatre aparadors, entraríem a veure algun pessebre i després aniríem voltant fins que jo perdria el sentit de la orientació, la Seu Vella com un baluart inaccessible que sempre es va deixant a una banda. El padrí aturant-se de tant en tant però sense parar mai del tot ni deixar d'explicar anècdotes, i jo al darrere, un xic cansada, volent tornar enrere i alhora incapaç de no seguir-los a tots sempre, fins al final, la volta sencera. Després el padrí ja va deixar d'acompanyar-nos i érem nosaltres, a vegades també algun oncle, érem nosaltres però no només nosaltres, com si arrosseguéssim l'estela de la família sencera, com si tu ens acompanyessis en el camí tot i que ens esperessis a casa. Més endavant ja no hi eres allà, havies deixat el pis de Lleida, però les vegades que havíem tornat repetíem aquell itinerari encara, mentre tot anava canviant, mentre Lleida anava canviant, i ni tan sols tu ens esperaves a casa. Però encara ens esperava la casa. Aquell sofà verd esmeralda i aquell armari color borgonya que feia una sensació tan acollidora com dolçament soporífera. El passadís inacabable. El despatx herència d'aquell oncle capellà de fusta treballada, el tapís que em suggeria paradissos llunyans. Mirar des del balcó a aquell horitzó tancat. Però sentir-se a casa. Dormir profundament entre els llençols de flors blaves. Anar a Lleida era entrar en un altre ritme, un compàs del temps molt lent, fet de petits rituals i inacabables observacions minúscules. Però jo m'hi trobava bé. Allà no calia pensar. Sabíem on aniríem, què menjaríem. Hi hauria espais, intersticis per al silenci. I entre un interstici i un altre, la repetició, un horitzó tan previsible, com un llac on banyar-se que no canviaria mai.
Caminant a poc a poc, les mans a les butxaques, el cel emboirat i ja enfosquint. Cada portal, cada aparador. He repetit tant aquella seqüència, com travessàvem aquells carrers, fins creuar Cavallers i descendre cap al carrer Major, que ens portaria a la plaça, a les paradetes de Nadal. Ens deixaríem enlluernar per quatre aparadors, entraríem a veure algun pessebre i després aniríem voltant fins que jo perdria el sentit de la orientació, la Seu Vella com un baluart inaccessible que sempre es va deixant a una banda. El padrí aturant-se de tant en tant però sense parar mai del tot ni deixar d'explicar anècdotes, i jo al darrere, un xic cansada, volent tornar enrere i alhora incapaç de no seguir-los a tots sempre, fins al final, la volta sencera. Després el padrí ja va deixar d'acompanyar-nos i érem nosaltres, a vegades també algun oncle, érem nosaltres però no només nosaltres, com si arrosseguéssim l'estela de la família sencera, com si tu ens acompanyessis en el camí tot i que ens esperessis a casa. Més endavant ja no hi eres allà, havies deixat el pis de Lleida, però les vegades que havíem tornat repetíem aquell itinerari encara, mentre tot anava canviant, mentre Lleida anava canviant, i ni tan sols tu ens esperaves a casa. Però encara ens esperava la casa. Aquell sofà verd esmeralda i aquell armari color borgonya que feia una sensació tan acollidora com dolçament soporífera. El passadís inacabable. El despatx herència d'aquell oncle capellà de fusta treballada, el tapís que em suggeria paradissos llunyans. Mirar des del balcó a aquell horitzó tancat. Però sentir-se a casa. Dormir profundament entre els llençols de flors blaves. Anar a Lleida era entrar en un altre ritme, un compàs del temps molt lent, fet de petits rituals i inacabables observacions minúscules. Però jo m'hi trobava bé. Allà no calia pensar. Sabíem on aniríem, què menjaríem. Hi hauria espais, intersticis per al silenci. I entre un interstici i un altre, la repetició, un horitzó tan previsible, com un llac on banyar-se que no canviaria mai.
Però avui he tornat a Rovira Roure mentre el vent em bufava fort a la cara i una ràfega de buit m'ha fet mal. Ja no hi ets. Ja no hi ha ningú allà, i ni tan sols la teva espera ens acompanya, impacient perquè t'expliquem històries. El pis com el coneixíem ja no existeix tampoc i ja s'ha esvaït la clau d'entrada. Miro el carrer desert, mentre el vent udola, i donaria el que fos per tornar-ho a repetir tot exactament com va ser un cop més, una vegada més.
Potser per això, penso avui, sempre he tingut tanta necessitat de variació en la meva vida adulta: variar de recorreguts, anar sempre per carrer diferents, menjar a diferents hores, variar de destí de vacances, conèixer nous amics, ampliar permanentment la vida en cercles concèntrics. Serà perquè la dosi de permanència ja la vaig conèixer una vegada, i la porto a sobre? O potser perquè fa massa mal la consciència d'allò que ja no es pot seguir repetint, que cal deixar definitivament enrere?
De la nostra vida d'ara, quantes de les coses caldrà deixar enrere i les nostres filles recordaran amb nostàlgia?, m'he preguntat després. Caldria viure com a nòmades, sense espais fixos, perquè els records no facin mal? O són precisament els espais que ens fan persones, que ens assenyalen les dimensions d'allò que hem estimat i estimem?
De la nostra vida d'ara, quantes de les coses caldrà deixar enrere i les nostres filles recordaran amb nostàlgia?, m'he preguntat després. Caldria viure com a nòmades, sense espais fixos, perquè els records no facin mal? O són precisament els espais que ens fan persones, que ens assenyalen les dimensions d'allò que hem estimat i estimem?
La cantonada Rovira Roure m'ha semblat desolada avui que ni ets tu ni hi és el pis des d'on sempre ens esperaves. Queda el record. Queda Lleida. Queda la imatge de la Seu a la llunyania, el perfil esperançador que vèiem del cotxe ens prometia "ja arribem" cada vegada i que es manté estàtic, fins i tot amillorat, digne. Lleida sempre estarà oberta a convidar-me a parlar amb mi mateixa en veu baixa. Espero que també podré seguir parlant-te a tu en veu baixa, en nits com aquestes. I confio que durant molt de temps encara podré seguir parlant de Lleida, de la vida sencera, amb els que per aquí seguim voltant encara.
